¡Conociendo Retrobarcelona con Carles Garcia!

labcnquemegusta-retrobarcelona09

 

Hoy… ¡una entrada un poco diferente!

Tal y como muchos de vosotros y vosotras ya sabéis, la semana pasada tuvo lugar un evento muy especial, la Barcelona Games World, un gran evento vinculado con el mundo de los videojuegos, que por primera vez llega a Barcelona y que lo hace a lo grande, con representación de las mejores casas de videojuegos y las últimas novedades del sector.

 

Pero hoy no me gustaría hablar de dicho evento, sino de algo que pudimos encontrar en su interior, del que ya en alguna ocasión hemos hablado en La Bcn Que Me Gusta (podéis encontrar una mini entrada que hicimos de ello aquí) y que esta vez hemos podido conocer de una manera mucho más intensa, de primera mano gracias a su organizador y director.

Hoy, en vez de hacer un reportaje como tal, me gustaría hablaros de Retrobarcelona, la Feria del Videojuego Clásico de Barcelona, desde sus entrañas, a partir de la entrevista que tuve oportunidad de realizar a su director, Carles Garcia, y que podéis encontrar a continuación.

Una experiencia, sin lugar a dudas, más que enriquecedora, que no sólo nos permitió conocer el mundo de los videojuegos de la mano de un profesional del sector, sino también entender a partir de ella un poco su importancia e historia, especialmente teniendo en cuenta que yo misma no he sido nunca una gran usuaria de dicha tipología de juegos y que, por tanto, me permitió aprender muchísimo de ellos de una manera amena y entendedora.

¡Aquí os la dejo! Dado que fue en catalán, a pesar de que las entradas del blog acostumbren a estar siempre escritas en castellano por tal de llegar a todos y todas por igual, para mantener la fidelidad de las palabras de Carles y el tono en el cual fue realizada, os he dejado la transcripción en catalán, el idioma en el cual se realizó.

¡Espero que la disfrutéis y aprendáis de ella tanto como lo hice yo!   ;)

labcnquemegusta-retrobarcelona03

 

Alba: Una mica de presentació… d’on prové la teva afició als videojocs? 

Carles: La meva afició als videojocs ve des dels 6 anys, quan mons pares em van regalar un ordinador MSX, dels que tenim per aquí la fira, i la veritat és que em va apassionar. Des de llavors, he anat passant de consola a màquina, ordinadors. L’afició, doncs, ve de ben lluny i no ho he deixat mai. De fet, és més, aquesta afició l’he traslladat a la meva feina, donat que sóc director d’informàtica en un laboratori i no canvio mai el xip, sempre estic en el mateix món.

Alba: Justament per aquí anava encaminada la meva segona pregunta, si professionalment estaves vinculat o no amb aquest món.

Carles: Sí, sí, sóc director d’informàtica en un laboratori farmacèutic, motiu pel qual sóc del parer que, si hem de treballar, que ja és tota una “desgràcia” fer-ho, que almenys sigui amb una cosa que ens agradi i la informàtica és la meva passió des de ben petit. Per això, vaig decidir ràpidament que m’hi volia dedicar. Anant al tema dels videojocs, són dos móns que van molt lligats, juntament amb tot el que són tecnologies, una cosa que m’agrada. Per tant, els videojocs per a nosaltres són un hobby.

Alba: Què és el que més t’ha marcat del món dels videojocs o t’ha cridat l’atenció?

Carles: Bé, potser el que més m’ha atret, i per això estic en aquest món, és viure les experiències que et proporcionen, ja que les vius d’una manera diferent. Per exemple, quan et poses a llegir un llibre o veure una pel.lícula, dues experiències que també m’agraden molt, ja que són dues altres aficions que també tinc. El llibre ha estat escrit i guionitzat per una persona, comença i acaba i no hi pots interactuar. La pel.lícula, igual.

En canvi, en el videojoc, tu ets el protagonista, les teves accions tenen conseqüències: si ho fas malament, et maten en els jocs d’aventures o perds en el cas dels jocs esportius i, si ho fas bé, evidentment, acabes el joc, a no ser que el deixis a mitges. Un llibre, quasi bé mai el deixes a mitges, a no ser que no t’agradi gens. En un videojoc això no passa. I una mica és això el que em va cridar molt l’atenció del món dels videojocs, poder interactuar i poder utilitzar els televisors d’una altra forma que no fos només mirar. Tinc un comandament i el que faig amb ell s’està fent a la pantalla. Al cap i a la fi, era una manera de treure profit als televisors d’aquella època.

Alba: Ets un dels gestors de Vicioplanet. Quin és el paper d’aquesta plataforma?

Carles: És un blog que vam crear fa aproximadament uns 5 anys, on parlàvem de videojocs, analitzàvem jocs… parlàvem una mica de la nostra afició. Parlo en passat perquè, desafortunadament, últimament el tenim bastant deixat pel temps (família, feina, muntar Retrobarcelona…) i ara d’ell, bàsicament, queden dues màquines, exposades a Retrobarcelona, per tal de que la gent hi pugui jugar. És un blog que va néixer, com molts altres, per això, per parlar de la nostra afició, per compartir-ho amb altra gent i, sobretot, per conèixer-nos ja que el món dels blogs era també per nosaltres una manera de conèixer altres companys del sector que comparteixen també aquesta afició.

Conèixer gent per Internet, per Twitter… és molt maco i això es va fer evident a les primeres edicions que vam fer a Madrid, com la Gamefest, que va ser el punt d’unió de diferents bloggers… i això és molt maco!

Alba: En certa manera, t’entenc ja que a mi em passa també el mateix amb La Bcn Que Me Gusta. A partir del blog, coneixes gent que t’ajuda a enriquirir-ho però, no només això, sinó que també hem pogut arribar a crear una associació cultural, Els Caçadors d’Hermes, amb els quals, inclús, hem escrit un llibre.

Carles: És el mateix, sí, parlis del que parlis. Pots fer blogs de handmade, de viatges, de videojocs… i al final t’acabes coneixent i jo crec que això és molt maco i enriquidor.

Alba: Clark? D’on prové aquest nom que utilitzaves per escriure a Vicioplanet?

Carles: De Superman! L’Alterego de Superman! La meva altra gran afició, els còmics. Diguem que tinc tres grans aficions: el cinema, els videojocs i els còmics. Tot allò que agrada a qualsevol friki m’agrada a mi!

Alba: Però són frikades sanes!

Carles: Evidentment! I tant! I Superman és un còmic que m’agrada des de tota la vida!

labcnquemegusta-retrobarcelona02

 

Alba: Passem a Retrobarcelona… Has estat director de totes les edicions?

Carles: Sí, tot i que la primera edició la va crear el meu soci, Pablo Avilés, el director d’ASUPIVA i el que porta el projecte solidari de Videojocs per Aliments. Ell és d’Alacant i va tenir la idea de fer-ho. A Madrid es feia cada any Retromadrid com a punt d’unió de tots els aficionats del sector retro d’arreu d’Espanya. Tots anàvem un cop l’any a Madrid, des de tot l’estat, en motiu de Retromadrid. Així que, un bon dia, a en Pablo se li va ocórrer “Per què hem d’anar tots a Madrid? Per què no podem anar a una altra ciutat?”. Així que vam decidir Barcelona i, com li agrada molt la ciutat i té coneguts aquí, va decidir començar-ho aquí.

Un cop a Barcelona, ens vam conèixer i, donat que jo ja portava temps pensant en fer algo així, li vaig preguntar que amb mi ho feia i em va respondre que ell sol. “Sol no ho pots fer això! Jo t’ajudo!” I així ho vam fer mig mig, però la idea va ser seva.

La primera edició, doncs, la vam organitzar els dos i va sortir prou bé. Així que, ja a la segona edició, donat que jo era a Barcelona, ja em va dir de posar-me jo de cap visible i ell darrere. I així ho vam fer. A la tercera edició, la de l’any passat, ja vam fundar una associació, l’Associació Cultural Retrobarcelona, una associació cultural sense ànim de lucre que el que pretén és homenatjar totes aquestes tecnologies clàssiques. Sense ànim de lucre perquè ho fem sense guanyar diners però, no només això, ja que, fins i tot, en les dues primeres edicions, vam perdre diners de la nostra butxaca, plantejant-nos, inclús, si continuar o no amb el projecte. Però crèiem amb ell i vam dir que, no no, que havíem de tirar endavant perquè realment hi havia molta afició.

L’any passat, ja ens vam convertir en el referent de fires de videojocs clàssics de tot l’estat espanyol! Això ja diu molt. Van venir 9000 persones i això, clar, ja és important.

Alba: Com a associació, feu més activitats, apart de Retrobarcelona?

Carles: Ens agradaria fer més activitats i estem buscant algun local, però moure’s per Barcelona no és gens fàcil, a diferència, per exemple, de Canovelles (tinc uns amics que tenen una associació a Canovelles) o a Granollers, per dir alguna cosa… En aquests pobles, és molt més fàcil perquè tens algun casal, teatre o espai que l’Ajuntament et pot cedir perquè ets associació del poble, te’l cedeix gratuïtament. Però, clar, aquí a Barcelona és molt difícil això. S’ha de seguir lluitant perquè, si tinguéssim un local, podríem fer més coses i ho podríem fer perquè tenim socis, una afició a Barcelona… volem fer més coses però, és el que et dic, a Barcelona és més complicat.

Tenim un local petit, on hi cabem 10 persones i, de tant en tant, bé, cada setmana, ens ajuntem junta i socis. No hi podem fer una obertura de portes perquè, clar, és molt petit, un despatx.

Alba: Però almenys teniu on començar, un punt d’unió entre vosaltres.

Carles: Sí, això, sí, on veure’ns i debatre coses.

Alba: Quin és el vincle de Barcelona amb els videojocs? Hi ha realment un mercat potent? Més que a Madrid on va néixer molt abans Retromadrid?

Carles: Madrid, com a capital, ho tenia tot però ara Barcelona, de mica en mica, ja ho té tot també. De fet, Barcelona ha desbancat a Madrid en quant a fires, Barcelona és la porta d’Europa, és molt més internacional. En el sector dels videojocs, aquí a Espanya, el 40% d’empreses que fabrica videojocs és a Madrid. L’altre 40% és a Barcelona. Vull dir, que és potent. I l’altre 20% restant se’l reparteixen entre altres ciutats com València o Saragossa, entre d’altres.

Què vull dir amb això? Que Barcelona és puntera en estudis de desenvolupament. Per exemple, l’empresa Novarama, la creadora dels famosos Invizimals per PSP, que van triomfar fa 4 ó 5 anys, la tenim aquí. Hi ha una potència a Barcelona en el sector dels videojocs.

I, concretament en el sector retro, hi ha molta afició, sobretot a Barcelona, però arreu de Catalunya també ja que hi ha molta gent que ve de Girona i, sobretot, de Tarragona. Per això, hem cregut que Barcelona és un bon lloc per a fer una fira de videojocs i, per això, la Barcelona Games World ha decidit també venir aquí.

Alba: On es feia abans la Barcelona Games World?

Carles: La Barcelona Games World és una fira que ve de Madrid, on abans es deia Madrid Games Week, ho organitzava AEVI (Asociación Española de Videojuegos). Per algun motiu, no va anar bé la cosa i van decidir venir a Barcelona, canviant-li el nom i creant la Barcelona Games World.

Per què no han decidit, per dir alguna cosa, fer-la a Sevilla? O a València? O a Saragossa? Per què a Barcelona? Doncs perquè Barcelona és puntera en el sector dels videojocs, tal i com hem dit, i perquè Barcelona és la porta a Europa, la ciutat internacional d’Espanya, més que Madrid, per molt que jo també m’estimi Madrid.

Alba: Estem millor comunicats, potser també més cosmopolites…

Carles: Sí, sí, igual que el Mobile World Congress. Sempre és l’exemple que posem, però hi ha altres fires que també es fan a Barcelona i no a Madrid, simplement perquè aquí tenen més orientació de cara a fora. Apart, Barcelona és preciosa com a ciutat i té moltes possibilitats! Per això els grans partners estan apostant més per Barcelona. Fa 10 anys, no estàvem a 40-40 en el món dels videojocs; estàvem potser a 80-20 i fa 20 anys a Barcelona no hi havia res, tot era a Madrid. De fet, totes les grans cases (Electronic Arts, Sony…) eren a Madrid i, en canvi, ara vénen a Sant Cugat o Barcelona. També les seves filials són europees i a Barcelona ho troben tot més fàcil.

Alba:  Com descriuries Retrobarcelona amb una frase?

Carles: Més que amb una frase, t’ho puc resumir amb una paraula, nostàlgia. Allò que ens mou i motiva a venir a aquestes fires de videojocs clàssics és la nostàlgia, tornar a reviure aquells videojocs, aquelles màquines amb les quals vam créixer i de les que guardem tants bons records.

El públic general és d’entre 25-40 anys aproximadament. Per què? Doncs perquè som gent que vam créixer amb aquests videojocs (Nintendo, Supernintendo, Megadrive, Atari, MSX…) . Totes aquestes màquines les vam viure, les vam mamar de petits perquè vam créixer amb elles i, clar, és com si a algú li dius “tu amb què vas créixer de petit? Amb la Barbie, per exemple?” Oi que guardes un bon record ? Doncs nosaltres igual ! El que passa és que, en aquella època, els que jugaven amb videojocs els veien com a frikis, els rarets que entenen aquelles màquines que ningú entén i, a més, hi estan enganxats.

Llavors, clar, quan veus al pare de 40 anys que ve amb el seu fill de 5 anys i li explica que aquella és la màquina amb la qual jugava el seu pare quan tenia 10 anys, és molt maco. I això és el que ens mou a organitzar i fer venir a aquesta gent aquí.

Alba: Jo no vaig ser molt de videojocs, jugava de petita als Sims o a la Game Boy i poca cosa més, però sí que és veritat que, quan vaig venir a Retrobarcelona, ja fa tres anys, el que em va fer molta il.lusió va ser trobar la Sega amb els seus cartutxos que vaig tenir també de petita. I, clar, ho veus i ràpidament ho relaciones amb la infància i fa que en la visita a una fira així tot sigui diferent, més vivencial.

labcnquemegusta-retrobarcelona06

 

Carles: Sí, estic segur que, almenys un 90% de la població, qui més qui menys, ha vist a casa o a casa d’algun conegut o familiar alguna d’aquestes màquines, sigui Mastersystem, Megadrive, Nintendo… Aquesta última potser va ser la que més va entrar a les cases… llavors, clar, més recentment, amb la Nintendo Wii, la que realment va obrir les portes a totes les cases, avui en dia el sector dels videojocs és molt més obert a tothom, ja no és un target tan friki… Fa 6 ó 7, amb la Wii i la Nintendo DS, tu veies famílies jugant i, inclús, gent gran fent-ho també amb el Brain Training i companyia! Fa 20 anys això era impensable! I Nintendo ho va aconseguir!

I ara està molt millor vist, ja no es veu tan friki. I, clar, no és que ens molesti que ens diguin frikis però, el friki què és? Què és el friki? Jo sempre dic que és portar una afició a un extrem, és a dir, el que surt a córrer cada dia dues hores… no és un friki? Per mi sí! O el que es posa a llegir un llibre cada dia… aquest també és un friki! Cada un és friki amb lo seu! El que passa és que sí que és cert que relacionàvem friki amb el típic nen, perquè sempre era masculí (que això ja ha canviat, per sort), que li agradaven els videojocs i els còmics… el típic nen grassonet que estava a casa i no sortia… Bé, sí, ens ho hem guanyat…

Alba:  Però no tothom està sempre tancat a casa, també teniu altres coses fora dels videojocs, simplement és una part de la vostra vida.

Carles: Exactament, és simplement una afició, la nostra afició.

Alba: Quins són els objectius de Retrobarcelona?

Carles: L’objectiu que ens agradaria assolir a Retrobarcelona és poder fer aquesta fira cada any d’una forma tranquil.la. Què vull dir amb això? Nosaltres som una associació que no rebem cap ajuda ni de la Generalitat ni de l’Ajuntament i el que ens agradaria és que algú ens escoltés i ens volgués ajudar, ja no amb diners, no volem diners, sinó proporcionant-nos un lloc com aquest, d’uns 4000m2 aproximadament, on poder celebrar això.

Perquè fins ara hem hagut d’avançar uns diners, és molt complicat i, ja et dic, en les primeres dues edicions vam perdre, inclús, diners. És una fira cultural, per la ciutat de Barcelona i on arrosseguem 9000, 10000, 12000 persones i crec que podríem rebre alguna ajuda. Aquest és el nostre objectiu, organitzar aquesta fira d’una manera més tranquil.la perquè, potser, sense patrocinis i ajudes, l’any vinent o l’altre no la fem donat que ja estem cansats d’avançar cada any els nostres diners, perquè tenim família, nens i, clar, no és gens fàcil organitzar-la, no només pel lloguer sinó també per les despeses que hi ha darrere de tot això. I, per una junta on som simples aficionats que no es dediquen a organitzar fires, on cada un tenim la nostra feina, és molt difícil.

Alba: Ja, m’ho imagino i, inclús, potser també poder fer la fira sols podria ser el vostre objectiu, no? Sempre us heu vinculat amb algú, amb la Barcelona Developers Conference (actual Barcelona BITS) en les primeres edicions i, ara, amb la Barcelona Games World.

Carles: Bé, de fet, l’any passat ja la vam fer sols. Les dues primeres les vam fer amb la Barcelona Developers Conference, una organització que rebia subvenció per parlar de les noves tecnologies, eines de programació, desenvolupadors… i per això van anar al Disseny Hub Barcelona, perquè la subvenció era de la Generalitat, que els va cedir l’espai gratuïtament. Els sobrava un espai, així que ens vam ajuntar amb ells perquè, d’aquesta manera, era més fàcil per nosaltres créixer.

L’any passat ho vam fer sols; va ser molt complicat perquè vam haver d’avançar molts diners i lluitar per poder recuperar-los. No vam guanyar res però almenys no vam perdre, vam poder recuperar-los. Per això, el nostre objectiu és aconseguir que algú de dalt ens escolti. L’altre dia, per exemple, va venir l’Ada Colau i ja li vam fer saber que existim, que ens conegui ja i valori si li interessa o no per la ciutat amb la quantitat de gent que som capaços de moure. Potser no li interessa o els interessa fer altres coses. Si fos així, llavors, ja ens plantejaríem nosaltres si seguir o no. Però el que sí està clar és que, per exemple, en aquesta edició que ens hem ajuntat amb la Barcelona Games World, donat que ens van oferir aquest espai de 6000m2 gratis, no podíem dir que no. Com dius No a això?

Alba: Apart, encara que en aquesta edició no estigueu sols com en l’anterior, al cap i a la fi, està relacionat amb el que està passant en el pis de baix també, no és tant com en les dues primeres edicions que el tema que us donava espai no deixava de ser simplement el de les tecnologies, no el dels videojocs com a tal.

Carles: Sí, clar, és del mateix sector però el nostre objectiu és fer-ho sols, com vam fer l’any passat, que va anar molt bé i va agradar però que, com t’he dit abans, va ser molt complicat sense ajudes.

Alba: Aviam, de mica en mica… cada cop la gent us coneix més. Així com el primer cop us vaig conèixer per casualitat, perquè en aquella època treballava al Disseny Hub Barcelona, en aquesta ocasió ja vaig veure que hi havia més promoció, que la gent inclús començava a parlar de vosaltres.

Carles: Sí, apart, en la tercera edició ja vam contactar amb una agència de comunicació, Comunicraft, i amb això ja vam arribar a més públic. Nosaltres no teníem contactes ni sabíem com arribar i amb la Vane, que és una noia fantàstica, hem pogut fer aquest salt.

Per això, de mica en mica, estem fent més soroll, gràcies a la Vane, als youtubers, a que la gent ens coneix i que el boca-orella també fa molt i que vagi tot sol. Però, clar, això costa.

Alba: De mica en mica

Carles: Sí, sí, clar, poc a poc, que no tenim pressa.

Alba: I, si teniu il.lusió i ganes de fer-ho, que veig que d’això no us en falta, segur que va bé. Això és precisament el més important.

Carles: Sí, ganes moltes! La diferència és que nosaltres fem això per amor, no per guanyar diners, així que surt com surt. Llavors, per què agrada tant a la gent? Doncs perquè som aficionats, sabem què agrada a la gent i, per això, arribem i donem on toca, al cor. Sabem que, si portem això, ho peta! Si fem això altre, també. Inclús hi ha qui ens demana coses.

Alba: Què és el més destacat d’aquesta edició?

Carles: El més destacat d’aquesta edició, una de les novetats que hem volgut fer, és crear, entre cometes, un saló arcade, un saló recreatiu dels any 80. Així que hem portat diferents associacions d’Espanya, 5 en concret, que fan arcade i preserven les màquines recreatives. Hem aconseguit 50 màquines arcade originals. És una de les atraccions que estan sempre plenes de gent jugant.

 

L’altra novetat és el primer torneig que s’organitza de pinball, de “máquinas del millón” que se li diu, a Barcelona. És un torneig que està triomfant molt, són 40 pinballs on la gent juga i guanya el que té més puntuació.

 

Alba: El concursants s’apunten fora o ho fan aquí in situ?

Carles: La gent ja ve apuntada. A Espanya es feien dos, ara ja hi ha tres, i aquí a Barcelona és el primer cop que es fa.

Alba: I els altres dos quins són?

Carles: Un a Madrid i l’altre a Silla, un poble de València. Com cap als pinballs és molta també l’afició que hi ha, vam pensar… “Si tenim espai, per què no ho fem també?” I la gent també es va animar.

Alba: Quantes persones s’hi han apuntat?

Carles: Unes 40 persones que és molt, per un torneig de pinball que val 60eurs és molt. Aquestes serien les dues novetats d’aquest any i les més destacables, tret de la part solidària, abans esmentada, que també seria una novetat.

Alba: Quin és el teu objecte preferit de la mostra?

Carles: Ostres… quina pregunta!

Alba: Preferit o que et vinculis amb ell per algun motiu…

Carles: Jo aquí tinc les meves consoles preferides, evidentment és la Supernintendo. Però el que m’agrada més de la fira, potser, és la pantalla de led’s de 5m d’amplada per 4m d’alçada. Hi tenim connectada una Play Station 1, tecnologia nova (la pantalla de led’s) amb tecnologia vella (la Play Station). És molt gran i ho veus des de l’altra punta del pavelló. Això és potser el que més m’ha agradat muntar!

Alba: És original!

Carles: Sí, però això no ho hauràs vist mai abans. Potser ho has vist amb tecnologia nova, amb una Play Station 4, per exemple, però amb una Play Station 1, mai. I està preparada per als clàssics.

labcnquemegusta-retrobarcelona21

 

Alba: I quin és l’objecte més antic?

Carles: La Magnavox Odissey, la primera consola de la història.

Alba: De quin any és?

Carles: De 1972, la primera consola que va sortir la va fabricar Magnavox i és aquesta.

ordinador

Fuente: Retrobarcelona

 

Alba: Els objectes són donacions o adquisicions?

Carles: No, el museu és la col.lecció de Pablo Avilés. Cada any la porta ell i la novetat és que aquest any l’hem posat en vitrines. És la seva col.lecció, tot i que un dels objectius de la nostra associació és crear un museu amb totes aquestes màquines. Però, clar, és com tot. Són màquines que valen molts diners perquè són molts antigues.

 

Alba: Hi ha fons propi a l’Associació?

Carles: No, de mica en mica anem aconseguint algun però són donacions de nosaltres mateixos, com a fundadors; les comprem i les donem a l’associació. No deixen de ser donacions nostres només, tot i que acceptem donacions d’altra gent, clar.

Alba: De mica en mica, conforme us vagin coneixent, qui sap? Tots tenim alguna màquina d’aquestes a casa!

Carles: O no… potser ja l’hem llançat…

Alba: Jo encara guardo la meva Sega! I cartutxos en tinc uns quants també!

Carles: Sí? Doncs no la llencis eeee

Alba: Quines disciplines es toquen a Retrobarcelona?

Carles: És una bona pregunta. Tenim diferents àrees per dir-ho així.

Joc, el 70% de la fira. La gent que ve aquí volem que jugui, no volem que ningú es quedi sense jugar, que hi hagi màquines per a què les puguin utilitzar.

 

L’altra part és la de conferències, on portem gent de renom per fer ponències de l’època, jocs que van crear o de qualsevol tema relacionat.

labcnquemegusta-retrobarcelona39

 

Després tenim la part de mercat amb botigues, stands comercials, que també són un reclam ja que la gent ens demana poder comprar l’article que li falta per la col.lecció o, simplement, la màquina que va tenir de petita i que ara ja no té.

 

Alba: Peces soltes també? És a dir, que també s’hi poden comprar comandaments, cables…

Carles: També, també, aquí venen de tot.

L’altra part són els tornejos, és la part competitiva de la fira. A la gent li agrada molt lluitar entre els participants a un Tekken, un Street Fighter, un Mariokart… i demostrar que són ells els mateixos conductors… és la part competitiva que sempre ha estat des de la primera edició.

La part solidària, finalment, que és bàsica. Aquests serien els principals puntals de Retrobarcelona, les àrees temàtiques de la fira.

Alba: Ara que has tornat a treure el tema, parlem de l’àrea solidària… Com es vol vincular la fira en quelcom més social, donat que els videojocs no deixen de ser un element del primer món?

Carles: Bé, la idea no és trencar amb això sinó ajudar a la gent que, per desgràcia, en aquests temps que corren, no ho està passant bé, amb la crisi i demés.

Què volem amb la iniciativa solidària de Videojocs per Aliments? Doncs recaptar aliments per a totes aquestes famílies que ho estan passant malament i on els bancs d’aliments o menjadors socials necessiten també d’aquesta ajuda. Davant d’això, què fem? Acceptem qualsevol joc, consola o element relacionat amb els videojocs com a donació per vendre-ho però, no per diners, sinó a canvi d’aliments. A cada objecte que ens donin se li dóna un valor en quilos i la gent ve amb bosses d’aliments que deixen a canvi de l’article que vol. Els aliments aconseguits van al Banc d’Aliments de Barcelona i ells ja s’encarreguen de distribuir-los.

 

Alba: Això es fa tot l’any?

Carles: No només es fa a Retrobarcleona, encara que naixés a Retrobarcelona, sinó també a Albacete, Madrid, Sevilla… Arreu on hi ha fires de videojocs, allà va Videojocs per Aliments, aquesta iniciativa que porta Pablo Avilés, el company abans mencionat d’Alacant. Ell es va movent per tota Espanya amb aquesta iniciativa. Es posa en contacte amb empreses com Electronic Arts, Sony, Game… Ells donen jocs per la causa.

Alba: Sempre es realitza dins del context de les fires o jo individualment també puc col.laborar-hi?

Carles: No, sempre és en fires.

Alba: Tornant al tema de l’associació, ja per finalitzar… Quants socis sou?

Carles: Uns 70-80

Alba: Esteu oberts a rebre més socis?

Carles: Sí, som els fundadors i la resta són socis simpatitzants, que no tenen dret a vot i no paguen cap quota però que volem tenir-los per si, per exemple, aconseguim un local i organitzem activitats. Volem implicar-los i que ells puguin també gaudir de les nostres activitats, que portin també les màquines i puguin participar del que muntem. O en una festa, per exemple.

Alba: Veig que a la web també compteu amb l’ajuda d’altres organitzacions i institucions com Pulpo Frito, SEGASaturno o GameBack, entre d’altres. Quin paper tenen ells?

Carles: Ens ajuden a muntar la fira d’una manera o una altra, donat que també són socis i amics. Ens considerem tots una família.

Alba: Dit això, crec que ja estarien fetes totes les preguntes que creia oportunes per aproximar una mica La Bcn Que Me Gusta i els seus lectors a un món per molts de nosaltres desconegut que, com bé has dit, moltes vegades relacionem amb el “frikisme” quan, en realitat, amaga molt més. Moltíssimes gràcies per aquesta agradable estona que tant enriquidora m’ha estat i que espero que sigui igual per als lectors i lectores del blog!

Carles: Moltíssimes gràcies a tu! Fins la propera!

Escribe tu comentario

Su dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados.